Tenim una proposta per a tu: Un espai de revisió per a homes

En els últims anys, el debat sobre les masculinitats ha anat passant dels marges a un lloc central del discurs públic. Sembla un fet inevitable: els canvis socials impulsats pel feminisme interpel·len directament els homes i els fan una petició clara; revisar els privilegis i la forma d’estar en els seus propis cossos, en les relacions i la comunitat.

Allò que abans podia quedar tapat rere silencis, excuses o inèrcies, avui esdevé matèria urgent: com exercim el poder, com gestionem les emocions, com impactem en les altres persones i com volem ser en relació amb el món que vivim.

Tot i això, malgrat la centralitat del debat, molts homes segueixen sense tenir espais on llegir aquesta interpel·lació com una oportunitat i no com una amenaça. Les converses públiques sovint es tornen trinxeres: entre qui se sent qüestionat i qui assenyala el privilegi, entre qui vol revisar-se i qui diu que “ja n’hi ha prou”. Però la transformació real passa molt menys per la discussió i molt més per la pràctica. Fer el camí cap endins continua sent la peça que falta.

Prou discurs, comencem a treballar. Aquí és on emergeix la nostra aposta profundament necessària: els espais de revisió per a homes.

Perquè l’anomenem espai de revisió?

La revisió no és només una qüestió intel·lectual. Té a veure amb allò que el patriarcat ha tallat de manera sistemàtica: la capacitat dels homes de sentir el cos, d’habitar la vulnerabilitat, de posar límits i d’acollir-los, d’escoltar sense defensar-se i assumir errors.

La masculinitat tradicional ha ensenyat generacions d’homes a dissociar-se del que senten. No és casualitat que, quan es parla de responsabilitat o de privilegi, apareguin respostes corporals immediates: tensió al pit, tremolor, respiració accelerada, mandíbules rígides, ganes d’enviar-ho tot a la merda.

La incomoditat no és un error: és la porta d’entrada. Però per obrir-la cal un espai segur on la vulnerabilitat no signifiqui debilitat. Cal fugir d’un enfoc individualitzat i psicologitzat, on poder agafar consciència com a col·lectiu. Alhora, un espai on agafar eines personals i millorar habilitats com a parella, pare, company de feina, etc.

Ens interessa un espai de revisió dirigit a homes per poder agafar pràctica en l’assaig-error. D’escoltar el feedback sense defensar-se, on assumir errors pugui ser un joc que genera curiositat per saber més.

Què es demana a la masculinitat? Responsabilitat

En els discursos mediàtics, sovint es confon culpa amb responsabilitat.

La culpa, quan es queda sola, paralitza i aixeca murs. Tens algú al davant que t’assenyala l’impacte del que has fet, si l’acceptes, la culpa se’t menja i et quedes paralitzat. Així doncs, es tendeix a no acceptar l’impacte “no et permets haver fet mal, així no ets masclista” i comences a girar la truita (gaslighting) per poder seguir amb la teva, ben tranquil. A l’altra banda, queda una persona triplement danyada; per la primera acció, per la no reparació i per la repetició. En canvi, la responsabilitat —quan es treballa des de la cura i la veritat— allibera i repara. Assumir responsabilitat no és autoflagel·lar-se ni fer discursos buits: és mirar de cara els impactes que generem, també aquells que no havíem vist, i agafar compromisos per garantir la no-repetició. És passar de “jo no volia fer mal” a “ara entenc què va passar, què va provocar i què puc fer diferent”.

Aquest canvi, aparentment petit, té un efecte polític i personal enorme. Perquè desactiva la defensiva i obre la possibilitat de la reparació.

Quin repte plantegem des del feminisme? Procés col·lectiu

Una de les idees més transformadores que emergeixen d’aquests espais és que el feminisme no és un discurs contra els homes, sinó una eina per desactivar el patiment col·lectiu. El feminisme posa el focus en una dinàmica opressiva i sistemàtica del binarisme home-dona i n’assenyala tots els impactes de forma interseccional.

Els espais de revisió no són una solució màgica ni un certificat de masculinitat “desconstruïda”. Són, simplement, una escletxa per on entra aire. Un lloc on els homes poden assajar noves maneres de ser, de sentir i de relacionar-se.

El que passa allà dins no és només personal: té conseqüències polítiques. D’aquests processos surten homes més capaços de sostenir converses difícils, de posar límits clars, d’escoltar sense defugir, amb curiositat pel conflicte, amb ganes d’identificar els seus impactes i de fer-se’n càrrec. Homes que no confonen autoritat amb domini ni vulnerabilitat amb fracàs.

En un moment de crispació i de desorientació, aquests espais són una aposta radical per la convivència i la corresponsabilitat. No perquè siguin còmodes, sinó precisament perquè no ho són, perquè obliguen a mirar allà on fins ara no havíem mirat. Entendre que parlem d’un procés col·lectiu que no és dual sinó molt més complex ens ajuda a no fatigar-nos i entendre que mai arribarem a un lloc de perfecció estàtica sinó a una habilitat de moure’ns de lloc i poder ser.